Antonio RetameroS’acostuma a dir que Espanya és un país punter en infraestructures tecnològiques. I, certament, la capil·laritat de la connexió a internet i la disponibilitat de dispositius intel·ligents són una realitat palpable arreu del territori. Però, davant d’aquest panorama aparentment idíl·lic, s’amaga una realitat més complexa i preocupant: la bretxa digital que afecta de manera significativa la nostra gent gran.
Com a periodista, no puc restar impassible davant d’aquesta nova forma d’exclusió. Si bé és innegable que la tecnologia ha transformat positivament molts aspectes de la nostra vida, també ha generat una nova capa de desigualtat que afecta especialment aquells que no han crescut amb ella.
Parlo, evidentment, dels nostres avis i àvies, de la gent gran que ha contribuït a construir la societat que avui gaudim. Persones que, malgrat viure en un entorn amb una alta penetració tecnològica, es troben sovint marginades per la seva manca d’habilitats digitals. I no parlem d’un simple inconvenient; parlem d’una barrera que els impedeix accedir a serveis bàsics i essencials per al seu dia a dia.
En un món cada vegada més digitalitzat, on les gestions bancàries es realitzen majoritàriament en línia, on les cites mèdiques es demanen a través d’aplicacions mòbils i on la relació amb l’administració pública es vehicula principalment per canals telemàtics, la manca de competències digitals esdevé un veritable obstacle. Un obstacle que genera frustració, dependència i, en definitiva, una profunda sensació d’exclusió social.
Des del meu punt de vista, aquesta situació no és només una qüestió individual, sinó una responsabilitat col·lectiva. Com a societat, tenim el deure d’assegurar que la transició digital no deixi ningú enrere. I això implica, sens dubte, posar el focus en aquelles persones que tenen més dificultats per adaptar-se a aquest nou paradigma.
És cert que s’han fet esforços per pal·liar aquesta situació, amb programes de formació i iniciatives per acostar la tecnologia a la gent gran. Però, sincerament, crec que encara estem lluny d’una solució efectiva. Cal una estratègia més ambiciosa i coordinada, que impliqui tant les administracions públiques com el sector privat i la societat civil en general.
No es tracta només d’oferir cursos puntuals, sinó de crear un entorn d’aprenentatge continu i accessible, adaptat a les necessitats i ritmes de la gent gran. Cal proporcionar-los eines i recursos que els permetin adquirir les habilitats digitals bàsiques per a desenvolupar-se amb autonomia en la vida quotidiana.
Però, més enllà de la formació, crec que també és fonamental un canvi de mentalitat. Hem de deixar de considerar la tecnologia com una cosa reservada a les noves generacions i entendre que és una eina que pot millorar la qualitat de vida de tothom, inclosa la gent gran.
En aquest sentit, els mitjans de comunicació tenim un paper molt important a l’hora de sensibilitzar la societat sobre aquesta problemàtica i de donar veu a aquelles persones que sovint no la tenen. Hem de posar de manifest les dificultats que pateix la gent gran a causa de la bretxa digital i exigir mesures concretes per acabar amb aquesta injustícia.
La bretxa digital no és només un problema tecnològic, sinó un problema social que afecta directament la igualtat d’oportunitats. I en una societat justa i equitativa, no podem permetre que una part important de la nostra població es vegi exclosa per la seva manca de competències digitals. És hora d’actuar amb determinació i posar la tecnologia al servei de tothom, sense deixar ningú enrere. Aquesta és, des del meu punt de vista, una qüestió d’ètica i de justícia social que no podem ignorar.
